Enmig d’uns paisatges espatarrants, a l’Amazònia, s’hi parla una llengua
que s’anomena ushekòlat. Aquesta llengua té una particularitat, i és
que té un gènere anomenat B i un gènere anomenat P.
Així, en ushekòlat fan servir el gènere B: per referir-se a grups de
persones dels dos sexes; per referir-se a persones del sexe masculí; per
referir-se a animals del sexe masculí; per referir-se a tot el que té
aigua (pluja, mar, rius, llacs, etc.) i a les muntanyes.
I fan servir el gènere P: per referir-se a persones del sexe femení; per
referir-se a animals del sexe femení; per referir-se a les plantes i
arbres, al sol, a la lluna.
Es diuen gènere B o P perquè afegeixen aquesta lletra al final de la paraula a la qual li posen el gènere.
Tota la resta de coses són de gènere neutre.
Per tant, en aquesta llengua hauríem de dir “Pedraforca-b”,
“Mediterrani-b” o bé, “Andreu-b”, o “tots-b” (referint-nos tant a un
grup heterogeni de persones, com a un grup només d’homes). En el gènere
P, tindríem una “alzina-p”, “pi-p”, “Maria-p”, “lluna-p”, “sol-p” i anar
fent.
L’ushekòlat sembla una llengua prou entenedora en aquest aspecte, oi? I
fins i tot senzilla, no es presta a cap confusió. Tot ben classificat.
És clar que ara m’haureu de perdonar, perquè si us hi fixeu bé, si
desgranem el nom d’aquesta llengua, “ushekòlat”, per separat i una mica
transformat veureu que hi diu “us he colat”. Sí, sí, és un exemple que
us he colat i que m’he inventat per mirar d’explicar-vos una qüestió
sobre el gènere. L’ushèkolat no existeix, però de fet, sí que hi ha
llengües que funcionen de forma semblant quant a gènere, com per
exemple, la catalana.
Un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el de les
nomenclatures gènere femení i gènere masculí, ja que això fa confondre
gènere per sexe. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem
de sexe. Una taula o un llapis, tenen gènere, femení i masculí,
respectivament, però no tenen sexe. Per tant, deixeu-me que us
n’expliqui una de gènere.
En català, com en aquesta llengua que m’he inventat, l’ushekòlat, tenim
un gènere que en aquest cas i mentre no es canviï la nomenclatura,
s’anomena del masculí i que entre d’altres coses serveix per referir-se a
grups de persones que inclouen els dos sexes barrejats, i també serveix
per referir-se només a persones del sexe masculí. I un altre gènere, el
femení, que serveix per referir-se a persones del sexe femení.
Encara més, si anem al castellà, veurem que tenim “niño” i “niña”,
on l’arrel és “niñ” i “o” també és la marca del masculí, i “a” és la
marca del femení. En canvi en català, tenim “nen” i “nena”, on l’arrel
és “nen”, i “a” és pel femení, però... sorpresa! no hi ha marca de
masculí! En català no hi ha cap lletra, cap so, cap sufix, o digueu-li
com vulgueu, que indiqui que “nen” és masculí. És el que en termes
tècnics se’n diria una paraula no marcada, per contraposar-la a una
paraula que sí és marcada, com ara “nena”, que té la marca del femení
expressada per una “a”. De la mateixa manera tindríem que la marca del
plural és una “s”.
Això vol dir que en un grup de persones on hi ha homes i dones, podem
parlar de “tots” sense que ningú s’ofengui, perquè l’única marca que hi
ha a “tots” és la del plural i res més. Per bé que en aquests moments hi
ha gent que hi veu més coses, però són coses que simplement no hi són,
perquè la llengua no les diu. Tot i això, en el cas de “tots” tenim un
bonic “tothom” que la gent tendeix a oblidar pel que crec que són
interferències d’altra mena.
Així doncs, crec que si queda clar com funciona la llengua catalana (i
la resta de llengües llatines), entendrem que hi ha estructures que
convé no tocar-les, entre d’altres coses perquè el gènere és aleatori.
En català tenim “el pont” o “el senyal”, en castellà “el puente” i “la señal”, i en portuguès “a ponte” i “o sinal”, per què? Ni idea, però és per parar boig.
Per tant, cal evitar absurditats com els “bascos i les basques”, “els
passatgers i les passatgeres”, etc., perquè llavors hauríem de dir coses
com: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de
jocs?), l’alt càrrec i l’alta càrrega; o per exemple, els nens i les
nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens
bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el
nens bonics i les nenes boniques. A més, tenim el “professorat”, que
algú ens ha fet creure que vol dir que “és un conjunt de professors i de
professores”. Si això fos així, podríem dir que en Joan i la Marta són
professorat? I que per tant, en Joan és un professorat? Però llavors, la
cosa s’embolica encara més, perquè la concordança de gènere ens faria
dir, tard o d’hora, que la Marta és una professorada!? Crec que la
llengua, com hem vist més amunt, ja deixa ben clar que en Joan i la
Marta són professors. Tot això, a part d’embolicar un text (i la parla)
de mala manera, no són fórmules pròpies de la nostra llengua.
Tornant a conceptes de lingüística general, cal dir que la majoria de
llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere, i no
precisament això fa que aquestes dues societats siguin menys masclistes.
De la mateixa que es pot insultar sense dir cap paraula mal sonant, es
pot ser masclista parlant una llengua sense gènere. I encara més, hi ha
unes poques llengües natives de nord Amèrica que utilitzen el gènere que
en diem femení per referir-se a grup de persones dels dos sexes i per
referir-se a persones del sexe femení, i un cop més, això no els fa més
igualitaris o menys sexistes.
Això no vol dir que no puguem conservar fórmules tradicionals de
cortesia, com ara un “Benvolguts i Benvolgudes” o un “Senyores i
Senyors”. I a més, cal combatre el llenguatge sexista i cercar fórmules
que no impliquin la discriminació sexista. Per exemple, fins no fa pas
gaire quan es miraves en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia
com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi
alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a
governar un municipi, etc. Ara hi surten les dues definicions. Per tant,
aquí hi veuria dues possibilitats. La primera és a l’entrada de
“batlle” posar-hi, també, “marit de la batllessa” o la que considero la
millor opció, que seria la de treure aquesta última definició, ja que en
democràcia, un batlle, és sempre un càrrec electe i no el cònjuge
d’algú.
http://sodellengues.blogspot.com/2012/02/una-alta-carrega.html
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada