Llegir, encara?

Aquest article té 2.200 caràcters. Més ben dit, els hauria de tenir, donat que alguns diumenges els supero lleugerament. A Twitter, l’extensió màxima dels comentaris és de 140 caràcters i un tanka és un poema curt que consta de 31 síl·labes repartides en 5 versos plans sense rima. Molts cops, quan escrivim o parlem,  ens imposen o ens imposem límits de temps o espais, i encara que a algunes persones els resulti difícil  parlar o escriure, no resulta pas més senzill fer-ho amb en un nombre donat de paraules  o en un temps determinat.

Personalment, crec que sovint aquestes restriccions poden ser força estimulants perquè ens obliguen a reflexionar, a explicar-nos millor, a fer les coses més senzilles i a respectar el temps dels altres. Encara que us pugui semblar estrany, existeixen projectes d’escriptura, de narració d’històries i fins i tot d’autobiografies basats en una contenció draconiana. Per exemple, la revista Smith Magazine, una iniciativa dedicada a publicar llibres, audiovisuals i còmics amb les històries escrites pels seus lectors, persones corrents i desconegudes (es diu Smith en homenatge al cognom anglès més comú), ha obtingut un gran èxit als Estats Units amb les seues “Memòries en Sis Paraules”, que podeu consultar a smithmag.net/.

Quan us diguin que en el futur no hi haurà lectors, que gairebé ja no n’hi ha ara, pregunteu-vos quants en devia haver en el món majoritàriament analfabet dels segles II, XV, XVIII i fins i tot del XX, i no us oblideu de l’existència de noves maneres de llegir i escriure. Per exemple, a través del mòbil. Estic convençut que continuarem llegint  encara molt de temps, però no n’estic menys del fet que és probable que els lectors del futur exigeixin noves maneres d’escriure, sense descartar les millors del passat, des d’Homer a…

Miquel Pueyo

Publicat a SEGRE l’11 de desembre de 2011

http://blogs.avui.cat/miquelpueyo/2011/12/12/llegir-encara/

Per què odiem

Aquests últims anys he escrit sobre el racisme, la construcció psicològica de l'enemic i la funció política de l'expressió de l'odi a l'altre o del menyspreu del concepte de diversitat. Em pensava que ja havia dit tot el que havia de dir sobre el tema, però en una recent conversa amb el meu amic Thomas Stauder van sorgir algunes qüestions noves -o, si més no, noves per a mi-. Va ser una d'aquelles converses després de les quals no pots recordar qui ha dit això o qui ha dit allò, però en la qual vam coincidir pel que fa a les conclusions.

Les persones tendeixen, amb una insensatesa més aviat presocràtica, a considerar l'amor i l'odi com dos conceptes oposats -alternatives mútuament necessàries i simètriques-. És a dir, si no estimem una persona, l'hem d'odiar, i viceversa. No cal dir, però, que hi ha infinits graus de matisos entre un pol i l'altre. Fins i tot si fem servir aquests termes en sentit metafòric, el fet que m'encanti la pizza però no em torni boig el sushi no vol pas dir que odiï el sushi: només significa que m'agrada menys que la pizza. El fet que estimi algú no vol pas dir que odiï tota la resta; el contrari de l'amor pot ben ser la indiferència. Estimo els meus fills i m'és indiferent el taxista que m'ha portat fa un parell d'hores.

Però el fet concret és que alguns tipus d'amor són aïllants, excloents. Si estic bojament enamorat d'una dona, espero que ella m'estimi a mi i no a un altre (o, com a mínim, no de la mateixa manera). Igualment, una mare sent un amor intens pels seus fills i vol que ells l'estimin d'una manera especial, i mai se sentiria obligada a estimar els fills dels altres amb la mateixa intensitat. Així doncs, l'amor és, a la seva manera, egoista, selectiu i possessiu.

És cert que hi ha el manament que ens diu que estimem el proïsme -els 7.000 milions de sers humans- com ens estimem a nosaltres mateixos. Però en la pràctica, aquest manament ens commina a no odiar ningú; no vol pas dir que hàgim d'estimar un desconegut de la mateixa manera que estimem els nostres pares o néts. Estimo el meu nét més que -per posar-ne un exemple- un caçador de foques que no he conegut mai. Això no significa que tant se me'n dóna si mor un home a l'altra banda del món, però sempre m'afectarà més la mort de la meva àvia que no la d'un desconegut.

L'odi, en canvi, pot ser col·lectiu; de fet, en els règims totalitaris ha de ser col·lectiu. Quan jo era petit, el Partit Feixista em demanava que odiés tots els fills d'Albió, i cada nit a la ràdio Mario Appelius recitava el seu ritual "Que Déu maleeixi els anglesos". Això és el que volen els dictadors i els populistes -i també les faccions religioses fonamentalistes-, perquè l'odi a un enemic comú uneix i fa que tothom senti el mateix abrandament.

L'amor només escalfa el cor en relació amb unes quantes persones; l'odi escalfa el cor de tots els del teu bàndol i pot mobilitzar un grup contra milions de persones: una nació, un grup ètnic, gent que té la pell d'un color diferent o que parla una altra llengua. Un racista italià pot odiar tots els albanesos, romanesos o gitanos. Umberto Bossi, el líder de la Lliga Nord, odia tots els italians del sud (i com que el seu sou depèn, en part, dels impostos pagats pels meridionals, el que fa és una obra mestra de maldat, en què l'odi s'uneix al plaer de fer mal). Quan era primer ministre, Silvio Berlusconi va deixar clar que odiava els jutges i va demanar als italians que fessin el mateix, i que odiessin també els comunistes, malgrat que això impliqués conjurar imatges de persones que ja no existeixen.

L'odi, per tant, no és individualista, sinó generós i incloent, i engloba multituds senceres d'una sola vegada. Només a les novel·les ens diuen que és bonic morir per amor; i en general l'heroi més digne d'imitació és el que mor en derrotar el dolent, l'enemic odiat.

La història de la nostra espècie s'ha caracteritzat per l'odi, les guerres i les matances més que no pas pels actes d'amor, que són intrínsecament menys còmodes i força més cansats si gosen anar més enllà del cercle immediat del nostre egoisme. La nostra inclinació als plaers de l'odi és tan natural que els líders manipuladors no tenen cap problema per atiar-lo. A més, en algunes ocasions fa l'efecte que només ens animen a estimar a través de personatges ficticis i repulsius que tenen el desconcertant costum de fer petons als leprosos.

UMBERTO ECO 

El repte del voluntariat

Inventeu paraules, que és sa

Inventeu paraules, que és sa

A la Universitat Rovira i Virgili tinc els alumnes de 1r del Grau de lengua i Literatura Catalana. També hi assisteixen estudiants d’altres carreres d’idiomes (anglès i castellà). Són una canalla la mar de trempada, amb potencial, amb ganes d’aprendre, amb capacitat per a absorbir el que els explico (no tan sols qüestions lingüístiques), preocupats per la societat i el seu futur. En fi, un grup eixerit. (Un cop vaig sentir dir a la ràdio a l’Andreu Mayayo, professor d’Història, que el millor de la universitat són els alumnes. Doncs això.)

A cops em trobo que algun alumne diu que el mot X el corregiria perquè no és als diccionaris. Aleshores dic que, si és un derivat predictible (és a dir, si s’hi ha adjuntat un sufix determinat), no cal que l’esmenin. Que deixin fluir la llengua.

El català té una gran capacitat per a crear de mots. Com qualsevol altre idioma. Ens pot semblar que el francès, l’italià o l’anglès tenen una gran capacitat neològica; i la tenen, de fet (la gandula es diu transat en francès, de transatlàntic; els italians anomenen el mòbil telefonino, si bé també tenen la solució més formal cellulare; en anglès van crear el mot workaholic‘feinaddicte’; etc.). Però el català està a la mateixa altura. Una altra cosa és que, al català formalitzat que aprenem a l’escola i que es vehicula pels mitjans de comunicació importants, això no es vegi (o es vegi molt poc). Però capacitat per a créixer en té, i bastant més de la que sembla a primera vista.

En poso alguns exemples; segur que xalareu:

• Com n’hem de dir, dels participants al ral·li Dakar? (encara que es corri per l’Argentina i Xile, es diu així, el Dakar). Doncs dakarians, tal com fa el diari Regió 7(“Tots els dakarians ja són a casa”, any 2010). No és als diccionaris, però no hi fa res. Ens cal l’adjectiu? Doncs avall.

• El mot deixalleria. S’ha format a partir de deixalla ‘resta, residu’, derivat del verb deixar. És un mot que llisca força bé, creat des de dins de l’idioma (tot i que pot haver-hi hagut influència del francès), tan de dins que no hi ha manera de traduir-ho al castellà.

• Qui no ha sentit a parlar d’una maragallada? EnPasqual Maragall, president de la Generalitat (2003-2006), per les seves pensades, va permetre que s’encunyés aquest terme que evoca una idea impregnada de genialitat.

• Hi ha una antiga moneda castellana, l’ochavo (és a dir, que valia una vuitena part d’una altra moneda). Això va donar el català xavo, que diem en frases com Això val quatre xavos ‘val molt poc’. El sufix -alla és col·lectivitzador, de manera que xavalla va acabar designant un aplec de monedes. (Algun lingüista va arribar a proposar, per a mi encertadament, que havíem de difondre xavalla per tal de substituir el castellanisme estrident suelto.)

• Quan hi ha una OPA, és a dir, una oferta pública d’accions, molts economistes parlen d’opar, de l’empresa opant i de l’empresa opada. Aquest joc derivatiu -que també es troba en castellà- és necessari per a designar tots aqueixos conceptes.

• Hi ha establiments de restauració que ofereixen truites. És una alternativa nostrada als búrguers ianquis. D’això se’n diu truiteria. N’hi ha a manta. Als anys 90 del segle XX, a Lleida, vora el Rectorat de la Universitat de Lleida, van posar-n’hi un (no sé si encara hi és; si algú hi passa que m’ho digui). També hi ha la truitera L’Ou d’Or, de Figueres; i la truiteria Flash-Flash, de Barcelona. Certament, la primera té un nom més adequat que la segona pel tipus de producte que s’ofereix; però tal volta a Barcelona necessiten menjar més de pressa que a Figueres...

• Si tens com a gana entre hores pots fer un mos. Si el mos és consistent rai; però sovint mengem una coseta de no-re. Llavors el que ens posem a la panxa és... com ho podem dir? Jo aposto per enganyaventres. Tant hi fa que no figuri als diccionaris: si s’entén (i s’entén perfectament) ja n’hi ha prou.

• En català es creen força noms d’acció amb el sufix -ment adjuntat a verbs: agermanament, enfosament,seguiment, moviment, acabament, agraïment,enviament, etc. Però quan es vol donar una idea d’exageració se sol posar en femení. Així, podem direnfadament, emprenyament o empipament (tots tres sinònims) però també podem dir enfadamenta,emprenyamenta o empipamenta, que és més grossa. Aquesta distinció pot ser útil. Ma tia Mercè, de Falset, un cop va dir-me que No és el mateix el despiste que la despistamenta. I, efectivament, té raó.

• El món de les festes juvenils permet crear coses noves ben imaginatives. A l’associació juvenil vallenca La Fàbrica, per la festa de cap d’any del 2010-2011, van muntar la Capdanyada. I al poble de Ponts (Noguera) el jovent fa anys que organitza Lo Festeto(masculinització de festeta ‘festa petita’).

• Els valencians tenen els térmens menfot i menfotisme, creats a partir de l’expressió Me’n fot (d’això). Ja sabeu que el verb fotre vol dir de tot. Aqueixos mots poden servir per a fer fora els castellanismes passota ipassotisme. Podem dir passo d’ell (com es diu en els jocs de cartes), però el sufix -ota (de valor despectiu) és vingut de fora i, si us hi fixeu, en català no creem nous derivats amb aquest sufix. Per tant, no siguem menfotaires i utilitzem el vistós menfot (Aquest paio és un menfot) i el més elaborat menfotisme (El menfotisme és una xacra).

• Fa molt temps que es parla de canviar les províncies per vegueries. Ara no entro a discutir-ho (de fet, és un canvi més que necessari, però els polítics solen ser reacis a canviar les estructures de poder, per obsoletes i afuncionals que siguin). Sí que m’agradaria fer notar que, en parlar de les vegueries, cal fer-ne un adjectiu. El que m’agrada més és veguerial.

• Un cop vaig sentir dir a una responsable d’un organisme governamental que, “en un atac de pidolància extrema”, havia demanat diners a un altre organisme per tal de sufragar una despesa. A pidolar‘demanar caritat’ hi va afegir el sufix -ància, i d’aquípidolància. Aquesta paraula tenia una formalitat aparent, bé que, de fet, era una manera d’accentuar la graciositat de l’acte.

• Si hi ha moltes coses podem usar el sufix -am (Quin cabellam!, vaig sentir dir al meu amic Bartomeu) o -ada(Quina cotxada!, va dir un cop la meva dona en veure una corrua de cotxes). Són sufixos corrents. La massa de seguidors del Barça rep el nom col·loquial deculerada, a partir de l’adjectiu culer ‘seguidor del Barça’. Aquest mot ha passat al castellà. Igualment, els diners també s’anomenen col·loquialment calés. Aquest mot evoca els gitanos, el poble caló, perquè hi havia unes monedes més fosques que d’altres (els gitanos tenen la pell més morena que la majoria d’europeus). Quan parlem de molts diners, doncs, diem calerada o caleram(els seguidors del Barça sovint diuen que tal jugador “ha costat un caleram” o “una calerada”). I en Jordi Salvat, a l’article “Idea empresarial!” (DelCamp.cat, 24-9-2009), usa el nom bitlletada (“Avui em sento generós i us plantejaré un projecte empresarial que, si el tireu endavant, en poc temps us farà navegar enmig d’una bitlletada indecent sense haver de recórrer a mètodes com els emprats per Fèlix Millet”). (En aquest mateix article d’en Salvat hi veiem el mot facturot: “Abans d’esmorzar ja el tens fet però el lliures al cap d’unes quantes setmanes passant un facturot del quinze”. És un altre cas de creació neològica expressiva, ara amb el sufix augmentatiu i sovint despectiu -ot.)

• El sufix -ada de ‘gran quantitat’, que acabem de veure, és especialment útil en tecs. Quan es vol dir una ‘gran menjada’ solem posar-hi el sufix -ada: una calçotada, una arrossada, una botifarrada, etc. Fins i tot fideuada, que en pronúncia valenciana és fideuà (com mascletàper mascletada, llauraor per llaurador, maür permadur, etc.). A les Terres de l’Ebre tenen les baldanes, i els estudiants de Catalana de la URV, quan fan una calçotada, alhora fan una baldanada. I això ho podem fer amb qualsevol menja (sempre que hom no estigui a règim, és clar). La Colla Pessigolla va fer una menjada de pizzes el 2009 i en van dir pizzada; ho podeu veure al seu blog, on un diu: “Espero q tornem a repetir això de la pizzada, perque també esteu fets uns artistes amb les masses de pizza!!”.

• Com que avui dia has de presentar un currículum brillant (si no, no ets res), ha aparegut una nova malaltia: la curriculitis. Consisteix a posar-hi tantes coses com sigui possible (també si tens gat). En el món acadèmic hi ha una variant d’aquesta malaltia, lapubliquitis (cal publicar molt i en llocs destacats, per tal d’omplir el currículum).

• La darrera setmana de novembre i primera setmana de desembre del 2010, el diari satíric i canyer El Trianglealertava d’una Catalunya Ciucialista. Una altra manera de referir-se a la sociovergència, una aliança tàcita entre CiU i el PSC.

• Hi ha gent que consideren que, en certes coses, o s’hi va a totes o més val no anar-hi. És el que se’n diu tot o res. De l’actitud d’aquesta gent, com se n’ha de dir? Fàcil:totorresista. Aquest derivat apareix fins i tot en àmbits formals. Per exemple, al Diari de Sessions del Parlament de Catalunya del 4-3-2010 hi apareix una intervenció d’en Javier de Lucas Martín, un expert convidat a la cambra. Va començar la seva intervenció en català i acte seguit va dir: “Jo em trobe molt més còmode en castellà i, per tant, seguiré en castellà”, i dit i fet. Però a mitja intervenció diu: “yo creo que el argumento universalista que yo utilizo es un argumento que no es, si me permite la incorrección -es una incorrección aceptable, creo-, «totoresista», en el sentido de que nos coloca ante una lógica de o tot o res”. O sigui que l’home, tot i sentir-se més còmode parlant en castellà, per a expressar aquesta idea va haver de recórrer al català.

• El nadal del 2010, la cadena de botigues de congelats La Sirena va fer una campanya publicitària (com fa sovint, val a dir). Els tríptics (i també la ràdio i la tele) deienAquest Nadal, Sirena’t, surt a compte. Feien un joc de paraules amb asserenar-se (joc que llisca més bé en castellà: serénate versus sirénate).

• El sufix -era permet designar les ‘ganes de fer una cosa’. Així, diem que tenim pixera ‘ganes d’orinar’, caguera‘ganes de defecar’ o xarrera ‘ganes de xarrar’. A les Illes, tal sufix s’utilitza moltíssim, fins al punt que diuen que hom té casera ‘ganes de casar-se’; que el temps no téploguera ‘sembla que no plourà’; o fins i tot podem llegir dormiguera ‘ganes de dormir’ (“es teu llit fadormiguera”, fotolog d’Ezgaradeus, de Palma, maig del 2009). I n’hi ha molts més exemples. Si algú té exemplifiquera, que posi exemples a l’apartat de coments.

• Al llibre Se sabrà tot, d’en Xavier Bosch (2010), hi llegim (pàgina 21) “Endreçava les seves coses fins a la collonèsima”. A la collonèsima: un nou numeral.

• Per a feminitzar oficis i càrrecs (i altres conceptes) disposem del sufix -essa. Així, tenim alcaldessa,jutgessa, sastressa, deessa, vampiressa, tigressa. (Als noticiaris de TV3 s’entossudeixen a dir la jutge, usant una solució ben allunyada de la parla popular, on es diujutgessa. I això que a TV3 mateix empren el termesastressa als crèdits dels programes. En fi.) Com que vivim en l’era de la correcció política, els patges dels Reis Mags també poden ser dones. D’aquí que es creï el mot patgessa, com fa servir l’Ajuntament de Campdevànol (3-1-2011).

• Si us passegeu per l’avinguda Catalunya de Tarragona veureu que hi ha un establiment de menjar que té per nom La Picateca. Un nom així convida a fer un tast!

• El català crea molts noms d’acció amb el participi de passat (en femení) d’un verb. Així, una frenada ‘fet de frenar’, una encaixada de mans ‘fet d’encaixar les mans’, una caminada ‘fet de caminar, excursió’, una abraçada ‘fet d’abraçar-se’, una cantada d’havaneres‘fet de cantar havaneres’, fer una telefonada ‘trucar per telèfon’, la portada d’aigua de Sant Magí ‘fet de portar aigua’, una badada ‘fet de badar’, una bona rebuda ‘fet de rebre bé algú o alguna cosa’, fer una ferida a algú‘ferir’, fer una llegida ràpida ‘llegir ràpidament una cosa’, la caiguda de les accions ‘acció de caure’, la fosa de neu ‘acte de fondre’s la neu’, la represa ‘acció de reprendre una cosa’, una bestreta ‘allò que es bestreu’, etc. A partir del verb quedar ‘fet de trobar-se dues o més persones’ hom pot dir una quedada. Al fotolog deCheltenham07 hi llegim: “Aquí una foto de l’última quedada” (setembre 2008). És magnífic.

• El novembre del 2010, el Consell Comarcal de l’Alt Camp va editar uns fulls amb motiu d’una campanya perquè hom posés xip al gos. L’expressió posar xip és llarga, certament. Doncs al Consell Comarcal de l’Alt Camp ho van resoldre per la via ràpida (i encertada): el full tenia per títol Xipa’m i censa’m. No es van quedar aquí: al revers hi ha una mica més d’informació i hi llegim: “omple la sol·licitud pel xipatge del teu gos”. Aquesta mena de verbalització és d’allò més productiva. Així, jo a voltes uso el verb cafeïnar-se (dic “Anem a cafeïnar-nos?”), una manera lúdica de dir que em cal prendre un cafè per tal d’eixorivir-me, perquè puc estar una mica abatut. També hi ha el verb clicar, a partir de l’onomatopeia clic ‘acte de pitjar el botó del ratolí informàtic’. Aquest verb existeix en totes les llengües de la vora, però els xiquets catalans i andorrans n’han estès el significat: ara ja “cliquen” els botons de l’ascensor o els la pantalla del caixer automàtic. Per tant, podem dir que, en un futur molt proper, en català clicar també serà sinònim de pitjar, prémer. Semblantment es fa servir el verb lincar ‘fer un enllaç entre pàgines web’ i ‘establir una connexió entre idees’, a partir de l’anglèslink ‘enllaç’. Potser no cal, ja que podem dir enllaçar,connectar... Finalment, tenim l’aplicació del Twitter, que ha donat el verb tuitejar (calcat de l’espanyol) però també piular i el derivat piulada (del qual he parlat adés) ja que l’anglès twitter significa ‘un ocell, cantar; piular; el fet de piular’. Aquest nou significat de piularmés enllà dels moixons se suma a un altre, ‘explicar alguna cosa’, ja usual en català de fa temps (Si ta mare et pregunta què fem, tu ni piulis, entesos?).

• Al programa Els Matins de TV3 (30-11-2010), a l’espai de la tertúlia, es parlava d’en José Montilla (president de la Generalitat sortint) i de n’Artur Mas (president entrant). Vegeu què es va dir quan els tertulians volien crear adjectius: en Vicenç Villatoro va dir montillà (imontillanament); en Josep Cuní va dir montilià(llatinitzant-ne un xic el nom), arturista i masista; i en Juan Carlos Girauta va dir arturí. Més diversitat és gairebé impossible.

• I si ens cal dir que una cosa es pot fer? Cap problema: posem el sufix -ble a l’arrel verbal. Molts d’aquests derivats ja són als diccionaris: desitjable ‘que és de desitjar’, inservible ‘que no serveix’, imprimible ‘que pot ser imprès’, etc. Però sovint en necessitem de nous; doncs els creem i els diem. Així, agafable (“Aquest xicot és escorredís: és poc agafable”). O votable: bé hem de poder dir que “tal opció política és invotable” perquè no ofereix solucions als problemes socials.

• A Andorra, una de les primeres línies de busos urbans va ser coberta per l’empresa Clípol. És un acrònim de Climent i Pol, els dos propietaris de l’empresa. Per això avui els andorrans (sobretot la gent més gran o de mitjana edat, no tant el jovent) anomena clípoll’autobús (podeu sentir una frase com “Agafem el clípol?”).

• El sufix -aire indica generalment una ‘persona que fa una cosa’; també dóna adjectius (és el seu sentit original). Així, dansaire, escombraire, etc. A la Catalunya Nord fins i tot diuen pescaire ‘pescador’,caçaire ‘caçador’ per influx de l’occità. Tot i ser un sufix aparentment poc usat, es fa servir prou. Per exemple, a Tarragona hi ha una de les primeres xarxes ciutadanes d’internet, Tinet; els seus usuaris s’anomenentinetaires. En altres àmbits d’internet també s’utilitza:blocaire ‘persona que fa blogs’. En altres camps n’hi ha més mostres. La maionesa Hellmann’s va emetre un anunci per televisió el juny i juliol del 2011. L’anunci consistia en una tirallonga de mots en -aire, commaionesaire i quetxupaire. Igualment, al número de novembre del 2010 de la revista Súpers!, del Club Super 3, en parlar de diversos llibres infantils, escriuen: “Tres contes preguntaires per abordar els teus dubtes existencials”. L’adjectiu preguntaire és adequat pel context: fa referència als infants que formulen preguntes a sons pares.

• Ma filla, quan tenia 6 anys (any 2010), va demanar si compraria una colònia en una colonieria. Ja té raó: si hi ha papereries, copisteries i floristeries, per què no hi ha colonieries?

• A l’Ordal (Penedès) hi ha una barana que, el novembre del 2010, tenia guixada una inscripció següent:ordalencament. Ni més ni menys. Una afirmació identitària concisa i per això mateix impactant. Som nosaltres, i aquí som. Hom no pot reivindicar-se amb més impacte i alhora precisió.

• I qui no s’ha sentit alleujat quan, en voler dir una cosa i no li surt el nom de la cosa, ho resol amb un daixonseso un dallonses?

I per què és important inventar paraules (a partir dels recursos propis, com adjuntar-hi sufixos, crear compostos, fer truncacions, etc.)? Doncs perquè una llengua ha de poder créixer per si sola. Malament si l’encotillem. Malament també si només creix perquè rep interferències de llengües superposades culturalment (en el cas català, avui serien el castellà, el francès i l’anglès). Fem-la créixer des de dins; i deixem-la créixer quan creï brots per iniciativa pròpia. Que no es torni mústia! Com deia l’enyorat Joan Solà, que no se’ns revollin les paraules al diccionari, que el diccionari no faci pudor de resclosit. Avant amb la creació nostrada, avant!

Els noms de la ciutat

Amb motiu de la conquesta romana de Mallorca dirigida per Quint Cecili Metel, l'any 123 abans de Crist, es fundaren a l'Illa dues ciutats: Pol·lèntia, "la Poderosa", i Palma, "la Victoriosa" (per la fulla de la palmera, símbol de victòria). Palma, ateses les recentíssimes investigacions arqueològiques, molt possiblement fou creada a l'àrea de l'actual hospital de Son Espases, de la possessió de Son Cabrer i cap a Son Sardina. Es tracta de l'enigmàtica Palma alta del Llibre del Repartiment: "Palma alta, en lo terme de Sent Lorens". Algunes dècades més tard, cap al 80 aC, ja tenim la urbs de Palma aixecada al voltant de la Seu i de l'Estudi General actuals. Amb la desaparició de l'Imperi Romà, la decadència de la vida urbana a Mallorca és total. Gairebé res no quedà d'aquelles urbs "poderoses" i "victorioses". Amb la conquesta islàmica d'Isam al-Jawlani, l'any 902, la vida tornà a l'antiga Palma, que fou reconstruïda i denominada amb el nom de l'Illa: Mayurqa. Se li afegí l'apel·latiu de ciutat, en àrab madina. La Madina Mayurqa esdevingué una ciutat important, gran i rica.

El Liber Maiolichinus, una crònica de l'expedició pisanocatalana de l'any 1115 contra Mayurqa, descriu aquella ciutat tan gran i n'esmenta els barris i el nom comú de Mallorca: "Hi havia hagut tres ciutats que tenien el mateix nom, però podràs designar-les amb un nom diferent. La primera s'anomena Arabatalgidit. (...) Està cenyida per cinquanta torres fins a Bebelgidit: així s'anomena la segona. (...) la ciutat Almudaina mostra torres excelses. El nom comú que es dóna a les tres és Mallorca".

Quan el rei Jaume I el Conqueridor, el 12 de setembre de 1229, albirà la Madina Mayurqa des dels costers de na Burguesa, l'anomenà, amb gran lloança, "Mallorques": "E vérem Mallorques, e semblà'ns la plus bella vila que mai haguéssem vista, jo ni aquells qui ab nós eren". L'any 1249 Jaume I instituí el precedent de l'actual govern municipal, la Universitat de la Ciutat i del Regne de Mallorca.

Mallorca, Mallorques, amb el determinatiu de ciutat o sense, era el nom de la ciutat. Els exemples són nombrosos: l'any 1403 es produí un terrible desastre, l'anomenat Diluvi, que destruí la ciutat baixa; la pintura gòtica de la Seu que conta la terrible inundació diu: "Fo en Mallorques gran diluvi d'aigües que destruí gran part de la ciutat de la porta Plegadissa fins a la mar...". Ja al segle XVI, la visita de l'emperador Carles V a Palma, l'any 1541, motivà la redacció de la crònica del notari Joanot Gomis, amb aquest títol: Llibre de la benaventurada vinguda del emperador y Rey Don Carlos en la sua ciutat de Mallorques. Del primer terç del segle XVII, el conegut quadre del pintor Miquel Bestard -o del seu taller- que representa la vista de Palma des de la badia, emmarca en lletres daurades un nom: "Mallorca", referit a la ciutat. El plànol de Palma del pare Antoni Garau, de 1644, grafiat amb el títol deLa Ciutat de Mallorca, apareix subtitulat amb aquestes significatives paraules: "Maiorica Civitas, olim Palma". És una mostra de la reivindicació de les elits lletraferides, renaixentistes i barroques, de recordar el nom romà de la ciutat: Palma.

Amb els Borbons i amb el nou marc creat a partir del Decret de Nova Planta, de 1715, el nom oficial de la ciutat de Mallorca passa a ser Palma -sense cap afegitó-. L'Escrivania de Cartes Reials (canten papers i menten verbes) usa així el nom de la ciutat: Libro de Cabrevaciones de Palma y su termino desde 1762 hasta 1766. En aquest sentit, també els exemples del segle XVIII i del XIX són nombrosos: el mapa de Mallorca de l'eminentíssim cardenal Despuig, de 1784, grafia "Palma capital" i, en la vinyeta: "Palma, capital de la isla, llamada así por los romanos...". El plànol de Josep de Font de l'any 1800 es titula Plano de la plaza de Palma. Gaspar M. de Jovellanos escriu sobre la ciutat des de Bellver: "La ciudad de Palma aparecerá muy bella y agradable (...) La insigne ciutad de Palma se alza orgullosa para ennoblecer el magnífico cuadro, que reune cuanto hay de más bello en la naturaleza hermoseada por el arte".

També els documents oficials de l'Ajuntament del segle XIX empren el nom de Palma, com el Cuaderno de la riqueza general del término de la ciudad de Palma, de 1817. Llorenç M. Muntaner, que vol situar exactament el seu plànol de la ciutat, l'any 1831 el titula així: Plano y vista marítima de la ciudad de Palma en la Isla de Mallorca. El nom de Palma apareix no només en mapes i manuscrits, sinó també en els llibres impresos; un exemple: el "Nobiliario mallorquín" de Joaquin Maria Bover, "dedicado a la Reina Nuestra Señora" s'identifica, en lletres ben grosses: "Palma. Imprenta de Pedro José Gelabert. 1850".

El nom de "Palma de Mallorca" no es comença a usar fins a final de segle XIX i, especialment, en el segle XX. Sens dubte, les "modernitats" administratives com el decret de Correus de 15 de febrer 1856 o la llei de 1862 del notariat potenciaran l'ús de l'afegit "de Mallorca", per no confondre amb la Palma, amb las Palmas (ambdues a Canàries) o amb Palma del Rio, per posar tres exemples. Així, el plànol de 1901 de la reforma de Palma de Bernat Calvet, es titula Plano del proyecto de Ensanche de Palma de Mallorca. Independentment d'aquest ús, fet sens dubte amb "la bona voluntat" de no confondre Palma amb altres poblacions, i del que diguin els registres ministerials de Madrid, el nom oficial de Palma no ha estat canviat mai des de l'Ajuntament. Tanmateix, per qualsevol canvi, convendria aplicar la llei i demanar l'informe preceptiu segons l'Estatut d'Autonomia a qui correspon regular la toponímia oficial: la Universitat de les Illes Balears.


Gaspar Valero i Marti


http://dbalears.cat/actualitat/opinio/els-noms-de-la-ciutat.html

Del festeig a l'speed dating

Fa un parell de dies en una llibreria vaig veure que coexistien relativament a prop dues obres que em van fer pensar de seguida en com han canviat les maneres de comunicar-nos en tan sols un segle. Una era les Cartes del festeig de Joan Maragall i Clara Noble, acabada d'editar (Girona: Edicions de la Ela Geminada, 2011) i l'altra era un text que ensenyava a agradar en pocs minuts. Dues obres radicalment contraposades. Vaig comprar l'epistolari de Maragall i aquests dies l'he llegit. S'hi veu en acció un home enamorat, en una cinquantena de cartes gairebé totes de 1891 (per bé que l'enamorament amb la joveníssima Clara Noble ja havia començat temps abans). És divertit veure com es festejava fa un segle: els rodeigs, la fraseologia, la dilació verbal, la dependència del correu postal entre els amants (veritables addictes a l'arribada del carter), el fetitxisme amb els objectes enviats i rebuts. I és divertit contrastar-ho amb algunes pràctiques contemporànies de l'era de la immediatesa en què vivim, com la de l'speed dating, en què persones es troben amb persones 3, 5 o 7 minuts i es parlen, cremant de cop i per sempre tots els cartutxos, per determinar si s'agraden. En 3, 5 o 7 minuts, en aquestes trobades que gestionen determinades organitzacions, n'hi ha prou per descartar-se. O per escollir-se, si hi ha afinitat electiva, per a una cita posterior. Torno a Maragall, que per aproximar-se a Clara Noble li va escriure el desembre de 1890: “Si V. no tiene bastante confianza en mí para contestarme de un modo directo, yo pasaré mañana martes a las tres de la tarde por delante de su casa, y si en el balcón que da frente al paseo de Gracia veo, en la parte de afuera, flotar cualquier objeto de color blanco, creeré que V. consiente mi felicidad, si no... no volveré a importunarla.” La immediatesa, sens dubte, ha passat a primer pla en moltes de les nostres formes de viure. Una immediatesa que té molts inconvenients (la superficialitat, el prejudici, la liquidació de la cultura de l'esforç), però que té també virtuts i a moltes exigències de la qual ens hem de saber adaptar. Per viure aquesta immediatesa (la immediatesa que vulguem) hem de tenir competències noves que ens demanen comunicar-nos d'una altra manera. Un exemple: quan visitem espais a la xarxa no podem diferir gaire la generació en nosaltres d'una impressió fonamentada del que veiem, hem de saber ràpidament on mirar i què i com llegir per no perdre temps en un mar d'informació. Confio que la velocitat i la immediatesa no liquidin, amb tot, la insinuació, el joc amb la no explicitud, el misteri, la poesia, l'art generalment lent de la seducció.

 

Enric Serra

 

http://enricserrabloc.blogspot.com/2011/11/725-del-festeig-lspeed-dating.html

Decàleg Sigues lingüísticament sostenible (en llengua de signes catalana): un text instructiu

 

I el trobaràs en PDF aquí.

VII FIRA DEL LLIBRE EN CATALÀ

Una esquela curiosa

'L'única forma oficial del topònim ha de ser Maó'

El filòleg Gabriel Bibiloni va elaborar un dictamen a petició del Consell Insular sobre la qüestió cinc anys enrere

La intenció de l'ajuntament de canviar el topònim de Maó fa dies que ha revoltat part de la societat, que reivindica que el nom actual ha de ser l'únic oficial. Una reivindicació que és ben present a la xarxa, amb l'etiqueta #ésMaó, amb què centenars de persones s'oposen al canvi de topònim per 'Mahón'. El cas és que la qüestió ve de lluny i que cinc anys enrere el Consell Insular de Menorca va demanar al filòleg Gabriel Bibiloni que elaborés un dictamen (pdf) al respecte.

I la conclusió de Bibiloni no deixa lloc per a dubtes: 'L'única forma oficial del topònim ha de ser Maó'.

El filòleg recorda que la legislació balear estableix 'clarament' que l'única forma oficial dels topònims és la catalana 'per la qual cosa no hi ha cap possibilitat d'utilització d'una forma no catalana en els usos indicats'.

Tant l'Institut d'Estudis Catalans com la Universitat de les Illes, les dues institucions oficials encarregades, l'una, de determinar la forma correcta dels topònims, i l'altra, d'assessorar sobre qualsevol aspecte de la llengua, 'han manifestat de manera inequívoca que Maó és l'única forma correcta en llengua catalana del topònim corresponent a la ciutat i municipi de Maó'.

Bibiloni també explica que un dels punts de la reforma ortogràfica de 1913, quan es publicaren les Normes Ortogràfiques del IEC, 'fou l'eliminació sistemàtica de la h intervocàlica no etimològica'. En el dictamen, repassa 69 cartes nàutiques dels segles XIV, XV i XVI: 60 registren el topònim sense h, i 6, amb h. I afirma: 'Tots els casos que es puguin aportar de documentació del topònim amb h anteriors a la regularització ortogràfica de 1913, o tots els casos posteriors que apareixen escrits sense respectar el criteri 
establert en aquell moment, no tenen valor a l’hora de determinar la forma correcta, perquè aquesta només es pot establir a partir de les normes ortogràfiques ara vigents.'

Notícia publicada a vilaweb.cat

Radiografia del català

Podeu veure l’entrevista que li van fer a Xavier Vila a Televisió de l’ Hospitalet el passat 19 de setembre, en la qual el sociolingüista explica la situació actual del català.

http://digital-h.cat/c/journal/view_article_content?groupId=10911&articleId=4355732

Una vella obsessió, una mala olor

Això era ja fa un bon grapat anys, potser prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l'advocat Rafael Mansanet vam eixir del metro de Madrid a l'estació Nuevos Ministerios, presidits per l'estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja feia uns quants anys que governava. Admirable sentit de la història: sorties del metro, i et trobaves el caudillo a cavall. Vam entrar a l'edifici del ram dels transports i comunicacions, o algun nom ministerial semblant, i el personal devia estar fent la llarga pausa del cafè, perquè semblava tot mig desert. Però, desert i tot, aquell era un espai on el poder de l'Estat surava en l'aire dels corredors, escales i salons.

Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també relacionats amb el poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d'Acció Cultural. Una qüestió d'Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana. El resultat de la conversa, en forma de resposta i de decisió ministerial, va ser la presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions.

Les vam tornar a connectar subreptíciament i cladestina, el president Pujol va fer alguna gestió personal i enèrgica, i així passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l'insigne estadista de Cartagena i honestíssim polític Eduardo Zaplana. Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla, i l'activa passivitat del ministre Joan Clos, tots dos suposadament amics. I després suportant l'hostilitat declarada, immutable, repressiva i mortal del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. El menyspreu i la indiferència d'uns, la violència dels uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Ara l'amenaça odiosa ha arribat fins als últims projectes de destrucció, i fins a les declaracions de la senyora Sánchez de León, portaveu de la nostra Generalitat: diu, amb gest de menyspreu i de burla, que al País Valencià això de TV3 només interessa dues o tres mil persones. Però són desenes de milers les que han eixit ja als carrers (espontàniament, els ho assegure), i centenars de milers els qui firmaren la iniciativa legislativa popular (sense suport dels populars del PP, ni dels socialistes del PSOE).

Es tracta, doncs, d'una obsessió antiga i permanent: que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa segle i mig (deu ser l'única d'Europa occidental), que la llengua comuna, al País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos. Passen ministres, passen governs, passen partits. L'obsessió és la mateixa. El resultat, en aquesta matèria de les televisions, és una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. La dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre Barrionuevo, repetidors de televisió tancats per la força armada, totes les estacions d'un calvari inacabable, fins a l'execució de la sentència de mort. És l'aplicació continuada d'una antiga hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana. El menyspreu, la prepotència violenta dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat inalterable, històrica, és obra sobretot del senyor Camps i dels seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió pública veïna, la catalana, és un atemptat a la salut de la població, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva.

També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això van bloquejar (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d'una ILP amb més 650.000 firmes, en prova de profundes conviccions democràtiques. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan inaudites i brutals que només s'entenen si el que busquen és l'aniquilació total de l'enemic, destrucció física inclosa. Perquè es tracta, en últim extrem, no tan sols d'impedir la recepció de la televisió catalana, sinó també i sobretot de destruir l'entitat cívica que manté i fa possibles els repetidors, i que és alhora el nucli i l'emblema visible de tota una concepció de la cultura i la llengua comunes: es tracta de destruir Acció Cultural del País Valencià, amb tot el que és i representa. Tot plegat, aquesta llarga història m'omple de tristor, i d'un profund sentiment de repugnància.

Molt sovint, anant per terres de Catalunya o d'Espanya, em pregunten “com van les coses” al País Valencià, i si és cert tot això que de tant en tant llegeixen als diaris. Això que vostés llegeixen als diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d'espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l'olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del “ser o no ser” de Hamlet, la del Rei Learo la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es rentaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. Alguna cosa fa pudor, i la causa de la pudor és profunda i extensa. La cosa més alarmant i perillosa, però, no és la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d'espígol, i el bon poble del bon país caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis de perfum sintètic. El perfum d'un “despotisme suau”, com recordava jo ací mateix, fa dos o tres mesos. Un monstre dolç, un monstre perfumat.

Joan Francesc Mira

http://www.avui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/381593-un-vella-obsessio-una-mala-olor.html

Saps dir-ho en català?

No hi ha res que m'interessi més que les paraules. És com una malaltia. Sóc incapaç de llegir un llibre i no anotar les paraules que no conec per després buscar-les al diccionari i apuntar-ne la definició, i si les deixo passar, tinc una gran sensació de pèrdua, com si fiqués diners dins d'una butxaca foradada. De moment el rècord se l'emporta Difunts sota els ametllers en flor, d'en Porcel, que em va fer treballar com una negra. Cada cop que m'atreveixo a obrir les Petites Proses Blanques de Salvador Espriu, ho deixo córrer a la segona línia perquè veig que em tornaria boja. Ara que vaig curta de temps tinc acumulades unes 500 paraules, però el fet de tenir-les escrites, localitzades, a punt per ser desvetllades, em tranquil.litza.

A part de les paraules boniques o estranyes, m'interessa molt saber com es diuen en català moltes paraules que només sabem dir en castellà. N'hi ha per donar i per vendre! A la bossa sempre porto paperots amb castellanismes anotats que m'assalten mentre estic al tren o pel carrer. Fa uns dies, la pregunta 'com coi es deu dir això en català?' em va envestir a mitja dutxa, i vaig sortir tota xopa i amb el cap ensabonat per anotar-la i no oblidar-me'n. Era la paraula retortijón, que es diu retortilló o torçó. Fa poc també vaig aprendre que chiringuito es diu guingueta, hortera xaró, mequetrefe manefla i tirachinastirador. Tots coneixem la paraula habladuríes i en canvi enraonies o parlaries ens sonen estranyes. La paraula inmiscuirse potser no ens grinyola, però és incorrecta, i s'hauria de dir immiscir-se omaneflejar, i tothom sap què és una cosa de pacotilla però no sap què és una cosa de nyigui-nyogui. I res d'entre pitus i flautes sinó entre naps i cols, i una cosa que no és ni chicha ni limoná, és una cosa que és mitja figa. Un gangós, en català, no és res, i així, el Carod o el Trias el que tenen és la veu ennassada. Un casamentero és un matrimonier i una alcahueta és una alcavota. El rocío sabem que es diu rosada, però quan es glaça i es fa escarcha? Llavors es diu gebre o gebrada. Armar la marimorena és armar un sagramental. O bé armar un sarau, que en català, encara que sembli estrany, també existeix. Com també existeix donar la lata, perquè dir que aquest paio és una lata és una frase del tot correcta. I sacar, fer una sacada -en futbol, per exemple-, també. Ara, si vols dir que algú té molt de saque amb el menjar, has de dir que té un bon davallant.

Txungu eh! Veus, aquesta és una altra, el fet de catalanitzar-nos les paraules encara que sovint en coneguem la traducció correcta. Els hi fiquem una u al final i ens quedem tan amples.Txungu, guarru, cuentus txinus (sopars de duro és fantàstic!), tingladu, arreglu, apanyu, txantxullu (martingala otripijoc), txulu, txivatu (delator, espieta o

portanoves), sueltu (xavalla o, si vols fer-ho més fàcil, canvi), i la nostra preferida: el buenu. Aquesta la diu tot Cristu. Jo també eh! Com vale, o catxundeig, o txurrada, o escaquejar-se, com si quedés malament dir d'acord, desori, poca-soltada o desentendre's. I els nens, volen que els portis als caballitos, no als cavallets.

Com es diu pujar en una subhasta? Licitar. I els manguitos que es posen els nens petits de flotadors? Maniguets o maneguins. I fer un salt de tijereta? Fer una tisorada. No és que vulgui fer-me la setciències, jo les sé perquè les busco, i precisament aquí està el drama, perquè és molt trist que hi hagi tantes paraules col·loquials que només haguem après en castellà. I de vegades, com deia, sí que les sabem, però estem tan acomplexats que ens sona millor la versió castellana. Diem més borde que no pas malcarat,

papanatas que bajoc o toca-sons, cantamañanas que baliga-balaga

o taral·lirot, mandanga que històries, parafernalia que faramalla, caradura que penques, santiguarse que senyar-se o persignar-se, o finiquito quequitança o finiment. També n'hi ha moltes d'aquelles que, en fred, ens costen de treure, i després, quan ens les diuen, deixem anar allò de 'ara que ho dius, sí que la sabia':

Estribillo/tornada, atiborrarse/ataconar-se, de carrerilla/de cor o de memòria, estar en un aprieto/trobar-se en un destret, i tenir patxorra/no posar-se pedres al fetge o prendre-s'ho a la fresca.

No cal anar gaire lluny, perquè Espanya també se'ns fica per tot el cos, malgrat que en català sovint hi hagi dues traduccions possibles: la yema del dit és el palpís o el tou del dit, els nudillossón els artells o els nusos dels dits, a la espinilla se li diu canyella o canella, a la rabadilla rabada o carpó, a lapantorrilla panxell o tou de la cama, i al empeine empenya.

En fi, que en català també pot dir-se tot. És un idioma bonic i ric, i som només nosaltres els que l'empobrim. De consol, sempre ens quedarà el 'Déu n'hi do', que no només és intraduïble sinó que és molt difícil de definir.
Un cop, amb la Sílvia, vam arribar a aquesta definició: 'Tenint en compte el que hi ha, és bastant'. Tenint en compte que ja som molts els que ens hem educat en català, Déu n'hi do, com el parlem, de malament. Si ens
estiméssim més la nostra llengua i no ens la deixéssim contaminar tant pel castellà, a Catalunya, li lluiria més el pèl (otro gallo cantaria).

Àstrid Bierge