Una alta càrrega

Enmig d’uns paisatges espatarrants, a l’Amazònia, s’hi parla una llengua que s’anomena ushekòlat. Aquesta llengua té una particularitat, i és que té un gènere anomenat B i un gènere anomenat P.

Així, en ushekòlat fan servir el gènere B: per referir-se a grups de persones dels dos sexes; per referir-se a persones del sexe masculí; per referir-se a animals del sexe masculí; per referir-se a tot el que té aigua (pluja, mar, rius, llacs, etc.) i a les muntanyes.

I fan servir el gènere P: per referir-se a persones del sexe femení; per referir-se a animals del sexe femení; per referir-se a les plantes i arbres, al sol, a la lluna.

Es diuen gènere B o P perquè afegeixen aquesta lletra al final de la paraula a la qual li posen el gènere.
Tota la resta de coses són de gènere neutre.

Per tant, en aquesta llengua hauríem de dir “Pedraforca-b”, “Mediterrani-b” o bé, “Andreu-b”, o “tots-b” (referint-nos tant a un grup heterogeni de persones, com a un grup només d’homes). En el gènere P, tindríem una “alzina-p”, “pi-p”, “Maria-p”, “lluna-p”, “sol-p” i anar fent.

L’ushekòlat sembla una llengua prou entenedora en aquest aspecte, oi? I fins i tot senzilla, no es presta a cap confusió. Tot ben classificat. És clar que ara m’haureu de perdonar, perquè si us hi fixeu bé, si desgranem el nom d’aquesta llengua, “ushekòlat”, per separat i una mica transformat veureu que hi diu “us he colat”. Sí, sí, és un exemple que us he colat i que m’he inventat per mirar d’explicar-vos una qüestió sobre el gènere. L’ushèkolat no existeix, però de fet, sí que hi ha llengües que funcionen de forma semblant quant a gènere, com per exemple, la catalana.

Un dels grans errors de la lingüística i de la filologia és el de les nomenclatures gènere femení i gènere masculí, ja que això fa confondre gènere per sexe. Cal que quedi clar que quan parlem de gènere no parlem de sexe. Una taula o un llapis, tenen gènere, femení i masculí, respectivament, però no tenen sexe. Per tant, deixeu-me que us n’expliqui una de gènere.

En català, com en aquesta llengua que m’he inventat, l’ushekòlat, tenim un gènere que en aquest cas i mentre no es canviï la nomenclatura, s’anomena del masculí i que entre d’altres coses serveix per referir-se a grups de persones que inclouen els dos sexes barrejats, i també serveix per referir-se només a persones del sexe masculí. I un altre gènere, el femení, que serveix per referir-se a persones del sexe femení.

Encara més, si anem al castellà, veurem que tenim “niño” i “niña”, on l’arrel és “niñ” i “o” també és la marca del masculí, i “a” és la marca del femení. En canvi en català, tenim “nen” i “nena”, on l’arrel és “nen”, i “a” és pel femení, però... sorpresa! no hi ha marca de masculí! En català no hi ha cap lletra, cap so, cap sufix, o digueu-li com vulgueu, que indiqui que “nen” és masculí. És el que en termes tècnics se’n diria una paraula no marcada, per contraposar-la a una paraula que sí és marcada, com ara “nena”, que té la marca del femení expressada per una “a”. De la mateixa manera tindríem que la marca del plural és una “s”.

Això vol dir que en un grup de persones on hi ha homes i dones, podem parlar de “tots” sense que ningú s’ofengui, perquè l’única marca que hi ha a “tots” és la del plural i res més. Per bé que en aquests moments hi ha gent que hi veu més coses, però són coses que simplement no hi són, perquè la llengua no les diu. Tot i això, en el cas de “tots” tenim un bonic “tothom” que la gent tendeix a oblidar pel que crec que són interferències d’altra mena.

Així doncs, crec que si queda clar com funciona la llengua catalana (i la resta de llengües llatines), entendrem que hi ha estructures que convé no tocar-les, entre d’altres coses perquè el gènere és aleatori. En català tenim “el pont” o “el senyal”, en castellà “el puente” i “la señal”, i en portuguès “a ponte” i “o sinal”, per què? Ni idea, però és per parar boig.

Per tant, cal evitar absurditats com els “bascos i les basques”, “els passatgers i les passatgeres”, etc., perquè llavors hauríem de dir coses com: el pilot d'avió i la pilota d'avió; el cònsol i la cònsola (de jocs?), l’alt càrrec i l’alta càrrega; o per exemple, els nens i les nenes boniques (els nens també són bonics?) o les nenes i els nens bonics (les nenes també són boniques?) o fer fórmules embafadores com el nens bonics i les nenes boniques. A més, tenim el “professorat”, que algú ens ha fet creure que vol dir que “és un conjunt de professors i de professores”. Si això fos així, podríem dir que en Joan i la Marta són professorat? I que per tant, en Joan és un professorat? Però llavors, la cosa s’embolica encara més, perquè la concordança de gènere ens faria dir, tard o d’hora, que la Marta és una professorada!? Crec que la llengua, com hem vist més amunt, ja deixa ben clar que en Joan i la Marta són professors. Tot això, a part d’embolicar un text (i la parla) de mala manera, no són fórmules pròpies de la nostra llengua.

Tornant a conceptes de lingüística general, cal dir que la majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere, i no precisament això fa que aquestes dues societats siguin menys masclistes. De la mateixa que es pot insultar sense dir cap paraula mal sonant, es pot ser masclista parlant una llengua sense gènere. I encara més, hi ha unes poques llengües natives de nord Amèrica que utilitzen el gènere que en diem femení per referir-se a grup de persones dels dos sexes i per referir-se a persones del sexe femení, i un cop més, això no els fa més igualitaris o menys sexistes.

Això no vol dir que no puguem conservar fórmules tradicionals de cortesia, com ara un “Benvolguts i Benvolgudes” o un “Senyores i Senyors”. I a més, cal combatre el llenguatge sexista i cercar fórmules que no impliquin la discriminació sexista. Per exemple, fins no fa pas gaire quan es miraves en un diccionari la paraula “batllessa” hi sortia com a única accepció que era la muller del batlle, per comptes de dir-hi alguna cosa com que una batllessa és un càrrec electe destinat a governar un municipi, etc. Ara hi surten les dues definicions. Per tant, aquí hi veuria dues possibilitats. La primera és a l’entrada de “batlle” posar-hi, també, “marit de la batllessa” o la que considero la millor opció, que seria la de treure aquesta última definició, ja que en democràcia, un batlle, és sempre un càrrec electe i no el cònjuge d’algú.

 http://sodellengues.blogspot.com/2012/02/una-alta-carrega.html

Enllaçats pel català

Propietats textuals

No enterreu encara el llibre

 Fa temps, arran dels contractes de publicació d'alguns grans autors amb Kindle i iPad, va adquirir força el debat sobre si aquest fet no seria el preludi de la desaparició definitiva del llibre i de les llibreries. La discussió ocupava pàgines senceres als diaris; recordo fins i tot que en un diari hi sortia destacada una fotografia dels bouquinistes dels marges del Sena a París i deien que aquells venedors de llibres (vells) estaven destinats a desaparèixer. No tenien en compte que, si de veritat es deixessin d'imprimir llibres, floriria un mercat àvid de llibre vintage i les paradetes com aquelles, únic lloc on seria possible trobar els llibres d'abans, tindrien una vida renovada.

En realitat, la qüestió de l'ocàs del llibre ja va començar amb l'arribada de l'ordinador personal (ja fa trenta anys); passat el temps, la discussió va arribar a un punt en el qual Jean-Claude Carrière i jo ens vam cansar de respondre a tots aquests comentaris i vam publicar una llarga conversa en un llibre titulat provocadorament Non sperate di liberarvi dei libri [No espereu pas alliberar-vos del llibre].

Defensar que el llibre té un llarg futur no significa negar que certs textos de consulta són més fàcils de transportar en una tablet , ni que un hipermetrop pot llegir millor el diari en un suport electrònic que permet ampliar el cos tipogràfic a voluntat, ni que els nostres fills poden evitar portar a la motxilla aquells quilos i quilos de paper que acaben fent-los mal a l'esquena. Tampoc no pretenc defensar tant sí com no que llegir Guerra i pau sota un para-sol és més còmode en format llibre: jo n'estic convençut, però sobre gustos no hi ha disputes, i només desitjo que els que tenen un gust diferent del meu no ensopeguin amb cap problema de bateria o tall d'electricitat.

La veritable raó per la qual és evident que els llibres tindran una llarga vida és que, com sabem, està comprovat que llibres impresos fa més de cinc-cents anys i pergamins de fa més de dos mil anys sobreviuen en òptimes condicions. En canvi, no tenim cap prova de la duració de cap format electrònic. En només trenta anys, el disquet ha estat substituït pel CD, i aquest pel DVD, i aquest per la memòria USB. Cap dels ordinadors actuals està preparat per llegir els disquets dels anys vuitanta, de manera que no sabem si el que hi havia hauria durat, no dic dos mil anys, sinó vint i prou. Per tant, val més guardar la nostra memòria en paper.

A més, hi ha una gran diferència entre palpar i fullejar un llibre fresc i amb l'olor d'impremta i tenir una memòria USB a les mans. O entre tornar a llegir un text que vam llegir fa anys i en què resten els nostres subratllats i les nostres notes marginals, que ens fan reviure antigues emocions, i rellegir la mateixa obra en Times New Roman cos 12 a la pantalla de l'ordinador. I encara que admetem que els que gaudeixen d'aquesta mena de plaers potser són una minoria dels set mil milions (i cada vegada més) d'habitants del planeta, sempre n'hi haurà suficients per mantenir un mercat pròsper de llibres. I si resulta que els llibres d'un sol ús, els bestsellers per llegir al metro, els horaris de tren o les col·leccions d'acudits sobre Totti deixen de ser a les llibreries i només estan disponibles per a Kindle i iPad, encara millor. Tot aquest paper que ens estalviarem.

Fa uns anys lamentava el fet que qui entrava per curiositat en aquelles antigues llibreries, velles i ombrívoles, era interpel·lat per un senyor sever que li demanava què buscava, i el visitant, desconcertat i intimidat, en sortia de pressa. Em semblaven justament molt més encoratjadores les noves llibreries catedral, on t'hi pots estar estona i anar descobrint i fullejant tot el que vulguis. Ara, però, si els e-readers absorbissin tot el mercat de llibre d'un sol ús, aquelles llibreries antigues podrien adquirir una bona funció i esdevenir llocs on els aficionats anirien a buscar els llibres que no es llencen. De fet, recordo que també en aquelles llibreries un jove que fes amistat amb el llibreter s'hi podia quedar durant hores investigant i badant entre les lleixes.

Per acabar, recordaré que mai en el curs dels segles un nou mitjà ha substituït totalment el seu predecessor.

Ni el martinet no ha substituït el martell. La fotografia no ha condemnat a mort la pintura (a tot estirar, potser ha desaconsellat el retrat i el paisatge i ha promogut l'art abstracte); el cinema no ha pas matat la fotografia; la televisió no ha eliminat el cinema, i el tren conviu perfectament amb l'automòbil i l'avió.

De manera que tindrem una diarquia entre la lectura en pantalla i la lectura en paper, i en qualsevol cas augmentarà de manera astronòmica el nombre de persones que aprendran a llegir, atès que fins i tot els SMS són una potent eina d'alfabetització. I encara que torni a augmentar l'analfabetisme a la vella Europa, decadent i malthusiana, hi haurà milers de milions de nous lectors a l'Àsia i a l'Àfrica. I per a qui llegeixi assegut sobre una branca a l'ombra d'un bosc tropical, sempre serà millor un llibre de paper que no pas un d'electrònic.

Umberto Eco, No enterreu encara el llibre, Ara, 17/03/2012

http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2012/03/te-encara-futur-el-llibre.html