Els drets del lector

La relectura

L'escriptor, quan escriu, llegeix lentament, molt lentament. El traductor, quan s'encara amb un text i el trasllada a la seva llengua, llegeix també lentíssimament. L'un i l'altre tenen les antenes posades i hi ha poques coses que se'ls escapin. L'escriptor pot haver escrit i reescrit deu o vint vegades un paràgraf. O si més no, hi ha passat una cinquantena de vegades, llegint-lo mentre refeia i rellegia l'obra que estava fent. Si després l'obra és traduïda, pot ser que el traductor passi per damunt d'aquest paràgraf treballós també unes quantes vegades. Moltes passades per arribar a una decisió final d'escriptura. D'acord: però el lector hi passarà segurament una sola vegada en la seva vida, a velocitat de creuer, a la seva velocitat de lectura. I segurament, mai no arribarà a saber les hores i la quantitat de ciment que ha calgut per fer ben dreta la paret d'aquell paràgraf. Tot això, a l'escriptor li és ben igual: ell treballa per arribar a escriure el paràgraf ideal del relat ideal que està fent. No hi plany ni hores ni esforços. I a més, sap que el lector és això: lector; i que molt pocs d'aquests lectors són relectors.

--Que rellegeixi? –em diu, esverat, un amic--. No has vist el munt de llibres que tinc damunt la taula fent cua?

Sí, és cert. Però la relectura va per una altra banda. Si fa uns dies parlava de lectura ràpida i lectura lenta, podríem considerar que la relectura és l'aposta no tant per la lectura lenta sinó per la lectura sense presses, per donar-se un mateix l'oportunitat d'estendre totes les antenes i captar el màxim de matisos i de jocs, de reflexions i recursos estilítics o narratius que una obra té, de vegades sense el consentiment del seu autor, que sap sobre què ha escrit però que no acaba de captar el resultat de tot el que ha escrit.

Shmuel Yosef Agnon va ser un novel·lista i narrador jueu nascut a Polònia i instal·lat des dels anys vint a Jerusalem on va viure tragèdies i alegries de tota mena. L'any 1966, però, una gran alegria: va rebre el premi Nobel. Un dia, Argon, quan ja tenia el prestigi consolidat al seu país, es va queixar a la municipalitat de Talpiot, el famós barri històric de Jerusalem on vivia, del soroll del trànsit, que no el deixava escriure en pau. Al cap de pocs dies, les autoritats van decidir tancar el carrer a la circulació de cotxes amb un rètol que avisava: "Prohibida l'entrada a qualsevol vehicle: escriptor treballant!" No sé si les autoritats de Talpiot eren gent lectora; si més no, tenien una escala de valors que avui ens sembla d'un altre planeta. Agnon va poder continuar escrivint en pau. I entre altres coses, un dia, mig en broma, va dir: "Un llibre que no valgui la pena de ser rellegit, no val la pena de ser llegit." És una sentència molt dura, però crec que molt encertada. Agnon sabia que una lectura és un primer contacte amb un text i que el coneixement del text ve amb la relectura. No us ha passat mai d'acabar un llibre que us ha interessat vivament i noteu que us resistiu a abandonar-lo? De vegades, torneu al principi pensant que re, que quatre pàgines per recordar i no enyorar, i al cap d'unes hores t'adones que l'estàs tornant a llegir tot. O agafes un llibre que ja havies llegit, amb la intenció de recordar-ne alguna cosa, només qüestió de cinc minuts, l'obres per la primera pàgina i es produeix el miracle: te'l rellegeixes tot. En la relectura feta per causa d'aquesta força màgica, apareixen sempre descobriments. T'adones de relacions que ignoraves, revisites paisatges i pensaments i descobreixes segones intencions… És un plaer. I el neguit de la primera lectura (de vegades, provocat per l'ànsia de saber com continua, com acaba la història), queda esmorteït perquè la història ja la saps i per fi pots estar pels detalls.

Aquell amic que s'esvera quan li dic que provi de rellegir, no sap que, en una etapa de la seva vida, la infantesa, ha estar relector. Els nens rellegeixen els llibres que els agraden. Transiten per llocs agradables una i una altra vegada perquè saben que els ha agradat. I quan són més petits, et demanen que els tornis a explicar aquell conte que els has explicat deu vegades. Tots hem estat relectors.

La persona que té capacitat de rellegir em fa l'efecte de més bona persona. És subjectiu, ja ho sé: però penso que s'està prenent la vida amb uns principis que m'interessen: no ha d'establir cap marca de velocitat ni de quantitat: vol poder fruir amb aquella lectura. De la mateixa manera que l'escriptor no té cap raó per enllestir de pressa un llibre i, amb la pressa, fer-lo malbé, el lector no té per què tenir pressa. El munt de llibres que s'espera per ser llegit, no té cames; sempre trobaràs el llibre fidel i pacient que t'està esperant perquè el llegeixis. Tal volta, si s'ho val, perquè més endavant el rellegeixis.

Jaume Cabré

http://www.jaumecabre.cat/articulisme/relectura.html

El filòleg caminant

El filòleg caminant recordava aquell dia els camins valencians, com ara aquells del 1961, a l’Alt Maestrat, quan va tenir aquell accident que qualifica d’horrorós: “Feia molta calor”, diu, “i em vaig deixar ensibornar, em vaig deixar pujar en una moto, i pujant el coll d’Atzeneta vam caure i vaig quedar tot ensangonat i brut, i li vaig dir a l’home, no, no, deixe’m, que ja continuaré a peu. Després a Atzeneta vaig fer l’enquesta i vaig buscar un taxi per anar a Castelló i posar-me una injecció contra el tètanos”. I després va continuar cap a baix. “El 61 vaig arribar fins a Morvedre. El 62 vaig fer tota l’Horta, vaig arribar fins al Xúquer i vaig fer tota la Ribera, fins al Benicadell. El 63 vaig arribar fins al sud del tot.” I en arribar a un poble i començar a fer preguntes, no tenia problemes? “Sí, sí que en vaig tenir. Però jo pensava que al País Valencià en tindria més, i en vaig tenir menys: hi havia més desconfiança en certes zones del Principat. Això depenia del lloc. Per exemple a la Serra d’en Galceran, allí l’alcalde devia estar guillat: es va negar a donar-me cap informació, i fins i tot em va tirar alguna indirecta, que si preparàvem la tornada dels rojos o això... I aleshores me’n vaig anar al capellà, i el capellà va dir, no home, no, aquest senyor no ve ací amb intencions de guerres ni res... També em van passar coses en altres llocs: a Carcaixent em va agafar la Guàrdia Civil, a l’informant i a mi, ens van sorprendre a la muntanya i se’ns van emportar detinguts al quarter. Això també m’havia passat per aquí dalt, prop de Balaguer, se’m van endur de nit per la muntanya, i jo els feia llum amb la lot als dos guàrdies que em portaven...”. I per tot el País Valencià, a la gent no li va molestar mai que fóra un català qui venia a preguntar aquestes coses? “Miri, jo dissimulava una mica, però al cap d’un moment ja es notava que jo no era valencià, i llavors jo els deia, miren és que jo sóc fill de valencians, el que passa és que he viscut des de jove a Barcelona, però em sent valencià.” Continuava la conversa. I d’Elx, no recorda ningú? “El dia que vaig arribar a Elx, feia una calor tan horrorosa que no hi va haver ningú que em volgués acompanyar al camp. A Monòver sí, allà em va rebre el fill de l’autor de Canyís i canyissaes, com li deien? Amo, Joaquim Amo.”

El prodigi de la memòria es repetia, recordava exactament cada poble, tots els pobles, i què va fer i amb qui va parlar en cada lloc, com el van rebre, a Petrer, a Crevillent, a Guardamar, per fi, quan va arribar a l’extrem del llarguíssim itinerari: “Uf, quin descans, vaig dir-me”. I a Sueca, evidentment, va trobar Joan Fuster. “Oh, a Sueca i Cullera em va ajudar molt Fermí Cortés. I en Giner Perepérez també. Vam passar tota l’Albufera, i el tros aquell que se’n diu... dels Sants de la Pedra. Però sobretot al Palmar, allà vaig trobar un pescador que em va portar amb una d’aquelles barquetes amb perxa, vam estar dos dies, anant a les mates i als redolins... I en Fuster va ser el meu àngel de la guàrdia, ell m’anava guiant. I recordo que va passar allò que el van cremar en efígie, en una falla, jo precisament aquells dies era a Gandia... encara el veig entrar en l’hotel, em va mirar així...”

Ja podem suposar de quina manera el devia mirar. Divertit de saber-se digne de ser cremat a València. I del meu poble?, preguntà Eliseu Climent, present en la conversa: jo sóc de Llombai. “Home, i tant, la vall dels Alcalans, allà vaig tenir una de les grans sorpreses de la dialectologia, que en Sanchis Guarner no ho sabia: que allà no parlen apitxat.” Els d’Alfarb especialment, digué Eliseu. “No, a Catadau encara més. Però a Llombai em va cridar l’atenció sentir dues o tres vegades un home que distingia la g de la tx, i vaig pensar: deu ser un valencianista; però no, després anàvem per una d’aquelles Carxotes, no en diuen Carxotes?” Mare de Déu, digué Eliseu, com se’n pot recordar? “...pel bosc, pel mig del bosc, i allà amb un home totalment rústic vaig notar que no hi havia cap falta, que la g era g i la s era s i no ss, i no m’ho havia dit mai ningú que allà hi havia una illa que no apitxaven.” I a Tàrbena, senyor Coromines? “Oh, Tàrbena, allò és un altre cas. Allà hi havia aquell home, com es deia? Monjo, no es deia Monjo? També em va acompanyar aquell Giner de Pego, que era cronista, i amb ell vam córrer molt per la Vall d’Ebo, després per la Vall de Gallinera. Allí sí que tinc un gran record, em van acompanyar un avi i el seu nét, encara recordo que em van ajudar a pujar un petit cingle, i des d’allà vaig continuar tot sol cap a la Vall d’Alcalà. I vaig trobar un pagès que em va acompanyar fins al coll de Rates...” I de tot això feia molts anys, aquell dia de primavera del 1990, quan vam passar tantes hores amb el savi increïble, Joan Coromines, i quan escric i recorde aquella entrevista irrepetible fa ja cent anys del naixement d’aquell home que havia caminat tots els camins, que havia conegut tots els pobles i poblets, i que els recordava tots.

Joan F. Mira

http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=338

La llengua dels barrufets

Avui a primera hora he anat a la classe Barrufets de tercer de primària de l'Escola Bellaterra a parlar de la llengua dels barrufets. Em venia molt de gust fer-ho. Quan m'hi vaig comprometre amb la M. Josep, la mestra, no podia imaginar que el tema hagués fet vessar tanta tinta (recomano l'article d'Umberto Eco dedicat a la qüestió: "Schtroumpf und Drang"). Mentre vèiem caure alguns borrallons de neu, hem començat parlant de les múltiples denominacions que tenen els nans blaus i blancs en diverses llengües:schtroumpfs (francès i alemany), amb una àmplia gamma de variants en altres llengües sobre aquesta mateixa forma;smurfs (anglès), amb tota una altra gamma de variants en llengües que segueixen, significativament, aquest idioma, com per exemple el búlgar (llengua de la Dilyana); puffi (italià); pottokiak(basc); torpök (hongarès); pitufos (castellà), etc. (No trobo informació del nom dels barrufets en vietnamita, ho sento, Pol). He mirat de reforçar, doncs, per començar, la idea de la diversitat lingüística. També he parlat (no amb aquestes paraules, com podeu imaginar!) de l'arbitrarietat del signe lingüístic, de la gratuïtat o en alguns altres casos del fonament que hi ha rere les diverses denominacions dels barrufets. He explicat l'anècdota que hi ha a la base de la denominació originària, schtroumpfs, completament inventada quan al creador dels barrufets un dia no se li acudia la paraula saler i li va dir a un amic que li passés... l'schtroumpf. També la denominació italiana, per exemple, és arbitrària. Hem explicar que, en canvi, en altres versions es recorre a paraules que designen animals o éssers petits (en basc, en hongarès) o que potser es juga amb la semblança amb algun altre mot (en anglèssmug vol dir 'presumit' i podria inspirar smurf). I que l'origen del mot català, barrufet, paraula preexistent als dibuixos de Peyo, vol dir 'follet'. Ens hem referit també el cas curiós del castellà, que s'inspira en un altre personatge menut, de tradició precisament catalana, en Patufet, a partir del qual s'obtenen els populars pitufos. Hem parlat, a continuació, de com els mots no s'estan quiets i passen a designar altres entitats (els pitufos, en castellà, o els smurfen, en neerlandès, designen policies locals vestits de blau...). Però he dedicat el gruix de la xerrada a explicar la forma de parlar dels barrufets, l'ús als seus discursos de la paraula comodí que els anomena. Es tracta d'un sistema de comunicació curiós, obsessiu, que depèn altament de l'entorn i té les seves pròpies regles i que ens posa contínuament un repte, una endevinalla que el context i el cotext (sense els quals no hi ha res a fer) ens ajuden a resoldre. Els nens i les nenes de tercer són perfectament capaços de substituir el comodí per una paraula justa, precisa, en català, i així ho han fet. He dedicat el darrer tram de la intervenció a fer una breu reflexió sobre la precisió lingüística. Parlem nosaltres com els barrufets? No... o potser sí. La nostra parla és sovint, intencionadament o no, plena de comodins que afecten decisivament la comunicació ("El d'això ha donat una cosa al d'allò") i que hem de saber controlar i molt sovint evitar. Hem acabat tornant a la diversitat: les possibilitats de precisar (la substitució del comodí) no són mai iguals a totes les llengües. Mentre que el català o el basc, per exemple, rere els quals hi ha cultures que aprecien els fongs, tenen un elevadíssim nombre de denominacions populars per als bolets, l'anglès (la cultura britànica és micòfoba) quasi no en té cap i s'ha de conformar amb poc més que elsmushroom, per bé que el panorama deu ser molt complex als diversos anglesos del món. Un altre exemple: mentre que nosaltres diem habitualment en català la paraulabeure per referir-nos a la ingesta de líquid, la llengua san africana distingeix amb mots diferents entre 'beure un líquid calent', 'beure un líquid fred' o 'beure fins a quedar satisfet'. Perquè les possibilitats de precisar són relatives i tenen unes profundes arrels lingüisticoculturals. I això ha estat tot. Moltes gràcies per haver escoltat i intervingut.


Enric Serra


http://enricserrabloc.blogspot.com/2012/02/747-la-llengua-dels-barrufets.html