Aquests últims anys he escrit sobre el racisme, la construcció
psicològica de l'enemic i la funció política de l'expressió de l'odi a l'altre
o del menyspreu del concepte de diversitat. Em pensava que ja havia dit tot el
que havia de dir sobre el tema, però en una recent conversa amb el meu amic
Thomas Stauder van sorgir algunes qüestions noves -o, si més no, noves per a
mi-. Va ser una d'aquelles converses després de les quals no pots recordar qui
ha dit això o qui ha dit allò, però en la qual vam coincidir pel que fa a les
conclusions.
Les persones tendeixen, amb una insensatesa més aviat
presocràtica, a considerar l'amor i l'odi com dos conceptes oposats
-alternatives mútuament necessàries i simètriques-. És a dir, si no estimem una
persona, l'hem d'odiar, i viceversa. No cal dir, però, que hi ha infinits graus
de matisos entre un pol i l'altre. Fins i tot si fem servir aquests termes en
sentit metafòric, el fet que m'encanti la pizza però no em torni boig el sushi
no vol pas dir que odiï el sushi: només significa que m'agrada menys que la
pizza. El fet que estimi algú no vol pas dir que odiï tota la resta; el
contrari de l'amor pot ben ser la indiferència. Estimo els meus fills i m'és
indiferent el taxista que m'ha portat fa un parell d'hores.
Però el fet concret és que alguns tipus d'amor són aïllants,
excloents. Si estic bojament enamorat d'una dona, espero que ella m'estimi a mi
i no a un altre (o, com a mínim, no de la mateixa manera). Igualment, una mare
sent un amor intens pels seus fills i vol que ells l'estimin d'una manera
especial, i mai se sentiria obligada a estimar els fills dels altres amb la
mateixa intensitat. Així doncs, l'amor és, a la seva manera, egoista, selectiu
i possessiu.
És cert que hi ha el manament que ens diu que estimem el proïsme
-els 7.000 milions de sers humans- com ens estimem a nosaltres mateixos. Però en
la pràctica, aquest manament ens commina a no odiar ningú; no vol pas dir que
hàgim d'estimar un desconegut de la mateixa manera que estimem els nostres
pares o néts. Estimo el meu nét més que -per posar-ne un exemple- un caçador de
foques que no he conegut mai. Això no significa que tant se me'n dóna si mor un
home a l'altra banda del món, però sempre m'afectarà més la mort de la meva
àvia que no la d'un desconegut.
L'odi, en canvi, pot ser col·lectiu; de fet, en els règims
totalitaris ha de ser col·lectiu. Quan jo era petit, el Partit Feixista em
demanava que odiés tots els fills d'Albió, i cada nit a la ràdio Mario Appelius
recitava el seu ritual "Que Déu maleeixi els anglesos". Això és el
que volen els dictadors i els populistes -i també les faccions religioses
fonamentalistes-, perquè l'odi a un enemic comú uneix i fa que tothom senti el
mateix abrandament.
L'amor només escalfa el cor en relació amb unes quantes
persones; l'odi escalfa el cor de tots els del teu bàndol i pot mobilitzar un
grup contra milions de persones: una nació, un grup ètnic, gent que té la pell
d'un color diferent o que parla una altra llengua. Un racista italià pot odiar
tots els albanesos, romanesos o gitanos. Umberto Bossi, el líder de la Lliga Nord, odia tots
els italians del sud (i com que el seu sou depèn, en part, dels impostos pagats
pels meridionals, el que fa és una obra mestra de maldat, en què l'odi s'uneix
al plaer de fer mal). Quan era primer ministre, Silvio Berlusconi va deixar
clar que odiava els jutges i va demanar als italians que fessin el mateix, i
que odiessin també els comunistes, malgrat que això impliqués conjurar imatges
de persones que ja no existeixen.
L'odi, per tant, no és individualista, sinó generós i incloent,
i engloba multituds senceres d'una sola vegada. Només a les novel·les ens diuen
que és bonic morir per amor; i en general l'heroi més digne d'imitació és el
que mor en derrotar el dolent, l'enemic odiat.
La història de la nostra espècie s'ha caracteritzat per l'odi,
les guerres i les matances més que no pas pels actes d'amor, que són
intrínsecament menys còmodes i força més cansats si gosen anar més enllà del
cercle immediat del nostre egoisme. La nostra inclinació als plaers de l'odi és
tan natural que els líders manipuladors no tenen cap problema per atiar-lo. A
més, en algunes ocasions fa l'efecte que només ens animen a estimar a través de
personatges ficticis i repulsius que tenen el desconcertant costum de fer
petons als leprosos.
UMBERTO ECO
